Sentencia núm. 9/2016 Tribunal Superior de Justicia Cataluña (Sección 1) 18-02-2016

Esdevé procedent analitzar, en primer lloc, el recurs extraordinari d’infracció processal. En aquest sentit, la recurrent el fonamenta en un únic motiu, a redós de l’ article 469.1.4 LEC (RCL 2000, 34, 962 y RCL 2001, 1892) i per infracció de l’ article 348 LEC . Entén que la Sala d’apel·lació valora de forma totalment contrària a la sana crítica i a l’interès del menor l’informe de la EAIA. La mesura d’imposició del punt de trobada està adreçada a supervisar o tutelar les relacions parentals quan existeix un risc evident pels menors involucrats. En aquest cas, l’informe de la EAIA reconeix la inexistència de risc pels menors amb el règim de visites establert. La Sala incideix en una errada patent perquè no ha valorat l’informe en el seu conjunt i respecte de la prova practicada i ha provocat una vulneració de l’ art. 24 CE (RCL 1978, 2836) ; en concret, una indefensió a la recurrent i als fills comuns, al tractar-se d’una resolució arbitrària i clarament lesiva pel principi del favor filii.

SEGON .- Quant a l’únic motiu del recurs d’infracció processal, articulat a l’empara de l’ article 469.1.4 LEC (RCL 2000, 34, 962 y RCL 2001, 1892) , en relació a l’ article 24 C.E ., i en els que es denuncia error a la valoració de la prova perquè incorre en una errada patent i notòria, alhora que lesiona la valoració de la prova conforme a la sana crítica i ocasiona indefensió, correspon posar en relleu el que segueix.

Aquesta Sala ha tingut ocasió de posar de manifest que l’examen de la denunciada valoració irracional, il·lògica o arbitrària de la prova no pot triomfar quan qui denuncia la vulneració dels drets fonamentals pretén EMCA una nova valoració de la prova, quan no s’al· lega una regla específica de valoració de la prova o quan no es denuncia l’existència d’un error patent o d’arbitrarietat en la valoració de la prova (cfr. SSTS 26-09-2008 i 6-11-2008 , i STSJC 6-07-2009), a la vegada que en la darrera sentència esmentada ja indicàvem que no calia, per a donar compliment al deure de motivació, procedir a l’examen de totes i cadascuna de les al· legacions realitzades (» En efecto, como es bien sabido ( SS TS 1ª 20/2007 de 31 ene ., 156/2007 de 15 feb . y 737/2008 de 17 jul ., así como el A TS 1ª 18 sep. 2007), la exigencia constitucional de motivar las sentencias ( art. 120.3 CE) no supone la necesidad de que el Juez o el Tribunal lleven a cabo una exhaustiva descripción del proceso intelectual que les haya conducido a resolver en un determinado sentido, ni les impone una determinada extensión, intensidad o alcance en el razonamiento empleado, como tampoco exige un análisis detallado sobre todos y cada uno de los elementos y alegaciones, de hecho o de derecho, que se hayan introducido en la litis , o sobre todos los aspectos y perspectivas que la parte pudiera tener sobre el objeto litigioso, siendo suficiente con que la resolución ofrezca los razonamientos reveladores de la ratio decidendi , aún cuando pudieran considerase discutibles «).

I pel que afecta a la possibilitat de revisar la valoració dels informes pericials, s’ha indicat per aquesta Sala també que (cfr. STSJC 3 de març de 2010 » Sin embargo, no han faltado casos -ciertamente excepcionales- en los que, precisamente por apreciar una grave desarmonía o falta de lógica en el ejercicio de la función valorativa, considerándose afectado el derecho fundamental a la tutela judicial efectiva, se ha estimado la correspondiente infracción procesal por error en la valoración de la prueba pericial conveniente y oportunamente denunciada (vid. SSTS 1ª 393/2004 de 24 may . y 295/2005 de 22 abr .; así como SSTSJC 34/2007 de 22 nov . y 37/2008 de 6 nov .) i la STSJC de 30-05-2013 : » aquesta Sala considera que la valoració efectuada per la Sala d’apel·lació dels informes pericials no s’adequa a la lógica, atès que assoleix conclusions que o bé parteixen de pressupòsits que no resten provats o bé extreuen conclusions de les pericials que xoquen amb altres consideracions contingudes en les mateixes «).

Si les anteriors consideracions, les traslladem al cas que ara ens ocupa, resulta que la sentència de la Sala d’apel·lació valora l’existència de l’informe del EAIA, de 15-04-2013, posterior a la sentència de divorci, i la testifical de les psicòlogues. Analitza el contingut de l’informe i conclou que en el mateix s’efectua un ampli estudi dels menors i dels seus diferents entorns. Constata l’informe que la mare segueix residint amb els pares i aquesta situació no li permet exercir adequadament el seu rol matern, ja que els avis no ajuden a potenciar el rol de la mare i són ells els que s’ocupen dels fills menors. A l’informe es recull que els menors estimen molt a la seva mare i que resultaria molt important que s’acostessin a la mateixa de forma diferent a com ho han fet fins ara. Per això, proposa l’informe que la mare i els fills es poguessin trobar en un entorn supervisat que impedís la interferència dels avis paterns.

La Sala d’apel·lació valora el referit informe i modifica el règim de visites intersetmanal en atenció als següents arguments: » Por ello, valorado el informe conforme a la sana crítica se estima que las indicaciones que se formulan en el mismo redundan en el interés de los menores y de la mejora de la relación que tienen con su madre y por este motivo se acuerda que una de las tardes intersemanales que le corresponda a la madre ejercer el régimen de visitas, conforme a lo acordado en la sentencia de divorcio, el mismo tenga lugar en el Punt de Trobada que corresponda durante dos horas o el máximo horario permitido en el centro para el cumplimiento del régimen de visitas supervisadas. Si las disponibilidades del Punt de Trobada no posibilitasen la visita en martes o jueves, que son los días previstos en la sentencia de divorcio, se modificará el régimen de visitas de uno de los días al día que pueda tener lugar el régimen de visitas en la referida institución. Asimismo se acuerda que se realicen informes trimestrales por parte del equipo técnico del punto de encuentro, que se remitirán al Juzgado de Primera instancia, en los que se valore el desarrollo del régimen de visitas acordado en esta resolución.

Esta modificación del régimen de visitas comporta, en efecto, una restricción del número de horas de permanencia de la madre con los menores respecto del que se estableció en el divorcio, pero tiene como finalidad mejorar la calidad de la relación materno filial y fortalecer los vínculos de los hijos con su madre, por el hecho de que el régimen de visitas tendrá lugar sin la presencia de la familia materna «.

El present motiu no pot prosperar en atenció a les següents consideracions. En primer terme, la valoració probatòria de l’informe pericial de l’EAIA de 15-04-2013, portada a terme per la Sala d’apel·lació, no incideix en els defectes que se li atribueixen. Així, no ha estat valorat de manera parcial o fragmentada al no haver-se pres en consideració que en el mateix es conclou que no existeix una situació de risc dels menors. La Sala no admet l’existència d’una situació de risc dels menors ni posa en qüestió aquesta conclusió obtinguda per part de l’informe pericial, sinó que valora i extreu conseqüències de les recomanacions que es contenen a l’informe en relació a la conveniència que la mare pugui relacionar-se amb els seus fills en un entorn supervisat. En aquest, s’evitaria la interferència dels avis materns i es podria desenvolupar amb autonomia el rol de mare que li correspon.

I, en segon terme, tampoc ha incidit la Sala en cap errada patent. En efecte, la inexistència de risc en els menors no significa que la Sala no pugui procedir a la valoració de l’informe pericial i poder decidir aquelles modificacions del règim de visites que s’adeqüen a les recomanacions que en el mateix es contenen. En aquest cas, amb la finalitat d’aconseguir dotar d’una major autonomia a la relació de la mare amb els fills, potenciar la seva figura i assolir una major qualitat en aquestes relacions materno-filials. Consegüentment, des d’aquesta òptica, la Sala d’apel·lació amb la reducció del règim de visites, en atenció a la proposta de l’informe, i malgrat la inexistència de risc en els menors, ha introduït modificacions que redueixen el mateix però s’efectuen amb la finalitat de potenciar i enfortir la relació materno-filial. I la introducció de les mateixes, emparada en recomanacions de l’informe no es pot entendre que constitueixi cap errada patent o notòria, atès que la Sala no qüestiona la conclusió que els menors no estan en situació de risc ni tampoc, com s’ha indicat, vulnera les regles de la lògica o de la raó en la valoració del mateix, tota vegada que no assoleixen conclusions que parteixen de pressupòsits que no resten provats o bé extreuen conclusions de les pericials que xoquen amb altres consideracions contingudes en les mateixes.

Diferent qüestió, però que ha de ser objecte del recurs de cassació i no de l’extraordinari d’infracció processal, és si davant una situació de manca de risc pels menors, es pot supeditar una de les visites intersetmanals a que la mateixa s’efectuï en el punt de trobada. Però aquest extrem no té a veure amb la infracció d’una norma processal, sinó amb els supòsits en els quals pot intervenir el punt de trobada en l’exercici del règim de comunicació entres els pares i els fills. Extrem aquest darrer que, en el seu cas, pot ésser examinat en seu de recurs de cassació per vulneració d’una norma substantiva.

TERCER .- El recurs de cassació interposat per la representació processal de la Sra. Nieves s’estructura en un únic motiu de cassació. En aquest motiu denuncia la recurrent la infracció de l’ article 233-8.3 i l ‘ article 233-13.2 CCCat , a l’haver reduït i limitat el règim de visites materno-filial, sense que la mateixa respongui a un risc greu i a l’existència d’una situació de perill pels menors, de manera que es vulnera el principi de l’interès del menor. Assenyala que la sentència s’oposa a doctrina d’ aquest Tribunal Superior de Justícia, continguda a les SSTSJC de 26-05-2005 i 7-04-2014 .

El règim de visites deu ser raonable per a preservar i afavorir la relació del progenitor que no ostenta la guarda i custòdia dels menors i les decisions que es prenguin al respecte han d’anar presidides pel principi del benefici dels menors, com així ho indica el Preàmbul del Llibre II CCCat. Afirma que aquest Tribunal Superior ha aplicat , en matèria de règim de visites dels avis respecte dels néts, que les comunicacions s’han de preservar i només han de cedir si s’acredita el perjudici pel cas de mantenir el règim i que la mesura de supervisió del règim de visites només procedeix si existeix un risc greu pels menors involucrats.

La mateixa línia es manté a les SSTSJC de 19-02-2001 i 20-10-2011 . El propi Tribunal Constitucional ( STC 176/2008, de 22 de desembre ) i el Tribunal Suprem ( STS 17-07-1995 ) determinen que la limitació o reducció del dret de visites només operen quan existeixin greus circumstàncies que així ho aconsellin o s’incompleixin greument o reiterada els deures imposats per la resolució judicial. Manifesta que també l’Audiència Provincial, seccions 12 i 18, ha adoptat aquest criteri en altres resolucions.

Indica que l’argument de la sentència, relatiu a l’existència de divergències entre la mare dels menors i els avis materns, no té entitat suficient com a risc greu que justifiqui una restricció del règim de visites.

L’ article 233-8.3 del Codi civil de Catalunya disposa que » L’autoritat judicial, en el moment de decidir sobre les responsabilitats parentals dels progenitors, ha d’atendre de manera prioritària l’interès del menor «. Aquesta Sala, en sentència de 30 de maig de 2013 , ja va indicar que » En efecte, la supremacia de l’interès del menor com a paràmetre essencial per a la determinació dels règims de guarda i per així possibilitar el desenvolupament essencial del menor, resulta del que disposa l’ article 39 de la Constitució , els articles 12 i 15 del Reglament de la Unió europea 2201/2003 de 27 de novembre, dels Tractats Internacionals ( art. 3 Convenció sobre els drets del nen de 1989) i d’allò que es preveu a l ‘ article 82.2 del Codi de Família en relació amb l’ article 76.1.a del mateix text legal «. Extrem aquest darrer, el de la referència a l’anterior Codi de Família , que s’ha de substituir avui per l’expressa menció que l’ article 233-8.3 CCCat estableix a l’interès del menor com a paràmetre essencial per a la decisió de les responsabilitats parentals, i al qual ja fèiem esment en la sentència citada i en les nostres de 31-7-2008 , 5-09-2008 , 25-06-2009 , 3-03-2010 i 8-03-2010 .

I l’ article 233-13 CCCat determina que » Supervisió de les relacions personals en situacions de risc

1. L’autoritat judicial pot adoptar, per raons fonamentades, mesures perquè les relacions personals del menor amb el progenitor que no exerceix la guarda o amb els avis, els germans o altres persones pròximes es desenvolupin en condicions que en garanteixin la seguretat i l’estabilitat emocional.

2. Si hi ha una situació de risc social o perill, es pot confiar la supervisió de la relació a la xarxa de serveis socials o a un punt de trobada familiar «.

Com es pot observar el precepte possibilita per part de l’autoritat judicial l’adopció de mesures de supervisió de les relacions personals sempre que existeixi una situació de risc, de manera que aquest precepte constitueix una concreció específica, de l’ampli ventall de mesures que l’ article 236-3 CCCat permet adoptar a l’autoritat judicial per a la protecció dels menors.

Quant a la supervisió de les relacions personals mitjançant un punt de trobada familiar (regulats per Decret 357/2011, de 21 de juny, de serveis tècnics de punt de trobada), esdevindrà possible si es parteix de la concurrència d’una situació de risc social o de perill. Així, explícitament ho requereix l’ article 233-13.2 i la Disposició Addicional setena, 2 CCCat . L’exigència de la concurrència d’una situació de risc social o de perill s’adequa perfectament al principi de protecció del menor i del seu interès superior ( art. 211-6 CCCat ) i alhora al principi d’intervenció mínima. Per tant, solament es pot justificar la intervenció de l’autoritat judicial o de l’administració en aquells casos en els que les relacions de comunicació pels progenitors amb els menors puguin posar en perill l’interès superior del menor. I per això, s’exigeix per al supervisió de les mateixes mitjançant l’expedient del punt de trobada familiar l’existència d’un perill o risc pel menor.

Efectuades les anteriors precisions, en el cas que ara ens ocupa, l’informe de l’EAIA de 15-04-2013 tanca l’expedient perquè conclou en la inexistència d’una situació de risc greu ni de desemparament pels menors alhora que (foli 64) exposa que «no hi ha indicadors referents als infants» respecte de «6.3 Indicadors de risc lleu/greu/moderat»». Així mateix, la sentència recorreguda no fonamenta la mesura de supervisió del punt de trobada en la concurrència d’una situació de risc social o perill sinó en les recomanacions de l’equip per tal de fomentar la qualitat de les relacions materno-filials i potenciar l’autonomia de la mare i el desenvolupament del rol com a progenitora.

I la sentència de primera instància recollia que l’informe de l’EAIA, iniciat el mes de gener de 2012, va finalitzar amb el tancament de l’expedient, atès que es va constatar que els menors no es trobaven en situació de risc greu ni de desemparament. La psicòloga i treballadora social de l’Equip van considerar que el sistema de relacions no influïa negativament en els menors ni era contrari als seus interessos, així com l’informe dels perits de la demandada.

El Tribunal Constitucional en sentència 176/2008, de 22 de desembre , ha asseverat (FD5) que «Debe tenerse presente que la comunicación y visitas del progenitor que no ostenta la guarda y custodia permanente del hijo menor de edad se configura por el art. 94 del Código civil (LEG 1889, 27) como un derecho del que aquél podrá gozar en los términos que se señalen judicialmente pero sin que pueda sufrir limitación o suspensión salvo «graves circunstancias que así lo aconsejen ose incumplieren grave o reiteradamente los deberes impuestos por la resolución judicial». I també aquesta Sala, en la seva sentència de 26-05-2005 va exposar que l’interès del menor abona la preservació del règim de visites ampli quan no existeixen proves que corroborin la conveniència d’un règim de visites més restrictiu.

Per tant, en el supòsit que ara s’analitza si bé consta la recomanació de la supervisió del règim de visites de la mare, per a potenciar i enfortir el seu rol de mare, no resta acreditada l’existència de risc social o de perill pels menors amb el règim de comunicació establert a favor de la mare. En aquest sentit, s’ha de concloure amb la part recurrent que la sentència recorreguda ha vulnerat l’ article 233-13.2 CCCat , tota vegada que, en consonància amb l’interès del menor i el principi d’intervenció mínima, ha supeditat la supervisió del règim de comunicació del progenitor, a un punt de trobada familiar sense que existeixi risc social o perill, com a exigència legal necessària per a la supervisió de les relacions de comunicació d’un progenitor amb els seus fills.

Consegüentment, el motiu ha de ser estimat i les restriccions imposades, consistents en que una de les tardes intersetmanals el règim de comunicació de la mare amb els seus dos fills s’efectuï en el punt de trobada familiar, deixades sense efecte.

QUART.- La desestimació del recurs d’infracció processal comporta la imposició de les costes processals, mentre que l’estimació del recurs de cassació suposa la no imposició de les costes processals d’aquesta alçada (arg. Art. 398 LEC ) i la devolució del dipòsit constituït.

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix:

DESESTIMARel recurs extraordinari d’infracció processal i ESTIMAR el recurs de cassació interposat per la representació processal de Doña. Nieves contra la sentència, de data 23-12-2014, dictada per la Secció dotze de l’Audiència Provincial de Barcelona en el rotlle 912/2014 i revoquem i casem el punt primer de la seva part dispositiva, mantenint la no imposició de les costes processals de la seva part decisòria. Procedeix efectuar imposició de les costes d’aquesta alçada per la desestimació del recurs extraordinari d’infracció processal i sense imposició de les mateixes quant a l’estimació del recurs de cassació, alhora que procedeix la devolució del dipòsit constituït a la part recurrent per la formalització del recurs de cassació.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts personades, i juntament amb un testimoniatge remeteu el rotlle i les actuacions a la Secció indicada de l’Audiència Provincial.

Així, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ. La sentència ha estat signada per tots els magistrats que l’han dictat i publicada de conformitat amb la Constitució i les Lleis. En dono fe.